PER RUTES DE SILENCI I CRITS DE TRAMUNTANA
PAISATGES ÍNTIMS
Itinerari poètic pels paisatges de Catalunya i Menorca
Em plau oferir-vos un tast del meu darrer llibre publicat i que va ser presentat al Centre Cultural Casa Elizalde de Barcelona.
Generalment, la meva poesia sempre ha tingut un caire intimista però, en aquesta ocasió, serà del tot paisatgística perquè el llibre que ara tinc entre les mans està dedicat a un botànic passional, al costat del qual se n’aprèn molt: en Joan M. Roure, el meu marit, que ha sabut mostrar-me la natura amb tot el seu esplendor al llarg de més de quaranta anys de fer camins al seu costat. M’ha ensenyat a observar, a veure més enllà de la superfície, a descobrir detalls imperceptibles que esdevenen grans a als nostres ulls. I a cops de temps, he anat aprenent a reconèixer les plantes pel seu nom i a saber-me dependent de la bellesa. Sento meu el paisatge i percebo en mi el seu batec.
En cada sortida, amb el llapis sempre apunt, s’han anat sumant mil “impromptus” de bellesa que calia aflorar; una allau de versos que han anat prenent forma: versos blanc, haiku, tanka...i que ara es recullen sota el títol que dibuixa els nostres camins: “Per rutes de silenci i crits de tramuntana –Paisatges íntims”- que espero féu vostres.
Em be de lluny aquest joc apassionant de trenar versos, de quan vaig saber que la paraula i jo aniríem sempre de la mà.
PAISATGES ÍNTIMS
Preludi
Paisatges íntims
que demanen tornar,
que conec pam a pam
i sento meus
que, embadalida,
contemplo amb ulls sorpresos,
talment el primer cop.
I en retrobar-nos,
el ritual de venerar
espais concrets
que ja hem fet nostres
on perdre la mirada
enllà dels horitzons.
I el desig d’abraçar-me
als arbres ancestrals
d’arrels profundes,
com aferrats a la bellesa
de l’indret que els acull
i a frec d’escorça,
pell contra pell,
percebre el bategar
d’un riu de saba
com la font d’energia
que sento que em transmet.
Paisatges íntims
que demanen tornar,
que enyoro
i que sé que m’esperen!
PRADES
I a la vila vermella,
l’antiga font renaixentista
on per cada canella,
hi brolla història...
Avui he tornat a visitar-te,
a sadollar la set de tu
i de l’encís de pedra roja
d’aquesta Plaça que m’acull.
Gaudir del cau-recer de les porxades,
de l’allau de geranis
de finestrelles i balcons
que, lentament, el fred despulla...
I de prendre un cafè a un vell cafè
sadoll de calidesa.
També m’atrauen els pinzells
del teu autumne,
els primers ocres i vermells
que fulguren encesos entre el verd
i que conviden l’esperit
a contemplar-te.
Ancestrals roures
i castanyers immensos
vesteixen d’esplendor la teva Serra
esdevenint Senyors de la contrada.
Un fullam rovellat
encatifa els camins
que em musiquen el pas;
un pas que ja m’allunya
dels relleus gegantins
d’aquest entorn de roca viva
i colors inversemblants
que començo a enyorar...
I tot baixant,
des de la vall,
alçant els ulls, Siurana,
com un somni penjat!
LLUM D’OCTUBRE
La nit tenia pressa...
Ens fugia la llum d’aquella tarda
que els nostres ulls volien retenir.
Immersos al paisatge,
ens adonàvem del vertigen
de com se’ns apagaven els colors
d’aquell ventall de porpres
oferts al nostre pas.
I vam desfer el camí
amb el roig aturat
en uns versos d’amor!
