LABERINT DE SILENCIS
Udola, el vent, pels carrerons estrets
d’un poble abandonat.
Laberint de silencis perennals,
i un campanar sense campanes
que toca a morts...
Tot exhala laments de solitud,
entre els vestigis de bellesa
d’un claustre espoliat.
Un vell xiprer custodia les restes...
Com ànimes en pena,
rodolen, enfollides,
les fulles mortes d’un jardí
presoner de l’oblit.
