Antics cafès de Barcelona: "Els quatre gats" i "La punyalada"

ELS QUATRE GATS

                                                                                       Antics cafès....
                                                                                        Un lloc on perdre’m!

Ressons romàntics
al vell cafè-refugi
de tants poetes.
De l’època daurada,
els seus murs se sadollen.

Glops literaris,
pictòriques empremtes,
per l’art signades;
fotogrames històrics
que el temps grogueixen.

El temps s’atura
voltant la taula viva...
Venç la paraula!
Passions que s’arboren
gronxant-se en la fumera.

El lloc m’atrapa...
Artistes i poetes
destil•len somnis!

Em plau de fer un apunt sobre l’emblemàtic cafè modernista “Els quatre gats”, tota una llegenda des de la seva inauguració el 12 de Juny de 1897.

Va destacar per ser un local insòlit a mig camí entre les tavernes, el hostal tradicional i el refinament de les cerveseries modernistes, fins hi tot de cabaret inspirat en el “Chat Noir” de París.
Pel seu caràcter novedós, aviat va convertir-se en el punt de trobada del grup d’artistes, bohemis i intel•lectuals que presidien el moviment modernista de la ciutat de Barcelona. Pablo Picasso o Santiago Rusinyol, entre d’altres, hi van penjar els seus primers quadres, en puntuals exposicions, sense sospitar el valor que algun dia tindrien les seves obres. Picasso, fins hi tot, va dissenyar la portada de la carta. Isaac Albèniz i Antoni Gaudí també el freqüentaven en les habituals vetllades literàries.

Avui s’ha convertit en un dels principals restaurants de reclam de turistes, sense renunciar a una agradable menjar de la cuina tradicional. Sens dubte un lloc obligat per aquells que ens visiten, perquè és un dels establiments més significatius del modernisme de Barcelona.

“Els Quatre Gats” es troba just en els baixos de la “Casa Martí”, un edifici modernista projectat per l’arquitecte Josep Puig i Cadafalc, al carrer Montsió. 3 bis.

L’ANTIC CAFÈ  “LA PUNYALADA”

                                                                                        Tanco els ulls
                                                                                        i la imatge del padrí 

                                                                                        s’emmarca al vell cafè.
                                                                                        I poso viva veu a la veu fosa.

La Punyalada...
Aquelles tardes de tertúlia
al caliu d’un cafè;
immersos dins la llum
de la gran marquesina,
celebràvem el goig de l’amistat.
I en l’àmbit transparent,
que unia i separava
del Passeig emblemàtic,   
les paraules fluïen
arborant mil converses:
literatura, art, política...,
i arreglàvem el món!
I els rellotges dormien,
i el meu cos no em pesava.
Aquelles tardes de tertúlia
al caliu d’un cafè...

Em parlava el padrí
de les cites sagrades!

L’antic cafè “La punyalada”, actualment desaparegut, estava situat a la cantonada del carrer Rosselló amb Passeig de Gràcia. Un lloc idoni per la seva cèntrica ubicació, que el feia molt freqüentat per gent coneguda, com a punt de trobada. La seva transparent marquesina ofrenava l’esplendor del Passeig emblemàtic, al temps que callava el seu brogit...

Un espai on la nostra poeta Montserrat Rodoreda situà un moment del seu llibre “El carrer de les camèlies” i on cità l’escriptora Montserrat Roig per a la realització de l’entrevista que aquesta li va fer.

Era en aquest cafè on el meu padrí es trobava, cada dijous, amb els seus amics per a fer tertúlia i arreglar el mon... entre l’aroma càlida d’un cafè.

Després de la seva mort, impulsivament, van aflorar-me mil versos tot recordant l’home culte que va ser, el lector incansable, el pianista delicat. D’ell he heretat el gust per la bellesa, el desig de saber, el compartir...

Em plau de mostrar-vos un poema on batega el sentiment del meu record.

PIANO SILENT...

                                                                                        
                                                                                       Recordant el padrí
                                                                                        i aquelles tardes d’estiu...

Música callada
instrument inerme
partitura closa...

La cadira, buida,
l’estança, quieta,
les roses, marcides...

Amarga, l’absència,
dolça, la memòria,
llunya, la mirada...

Tardor a Siurana

TARDOR A SIURANA

Siurana etèria

que, arrelada a la roca,

sembles volar...

Des del teu cimadal,

a frec de cel,

abastes l’horitzó de tots els verds.

Com un falcó,

des d’una roca altiva,

els ulls planejo

pels relleus encrespats.

Mil ressons ancestrals

cavalquen pels vestigis

del més brau esplendor.

Bellesa pètria

que invita a passejar-la,

a assaborir-la

i que deixa a l’esguard

el desig de tornar.

Impregnada d’història,

com un vol aturat,

vius un temps sense temps!

Crueltat

                                                 
                                                       Estancats en el temps...
                                                       NO a tradicions cruels.


Parlava amb una amiga,
tot prenent un cafè,
de les sagnants imatges
d’animals torturats, vexats,
en festes populars
que arboren la bandera
de la “tradició”.
Mes vet aquí, que un home aïrat,
va dir-me despectiu:
- animalista histèrica!
I jo, sorpresa, vaig respondre:
- No, simplement PERSONA.
- Vostè i els seus
sou com vampirs ebris de sang.

Creieu que em vaig ”passar”...?

Illes Medes

Les illes Medes, des del Montgrí

 

ILLES MEDES

                    Espai protegit

                                                  per a preservar el seu fons marí.

El blau em crida...

Em capbusso al silenci

del seu paisatge.

I... al mar,

un mar de posidònia

oneja, dúctil,

com una dansa.

I entre verds i rocams,

s’aixopluga la fauna

que es mostra nítida:

coralls, estrelles,

cavallets i crustacis

i, tot de sobte,

 el llambregar fugaç

d’un banc de peixos.

Des d’un forat,

un pop em mira...
Roent, com una brasa,
el perfil d'una escórpora
es retalla a una roca.

La posta encén les aigües.

Emergeixo del somni!

El Cap de Creus I

Crònica poètica d’una sortida.

Amb la bona companyia de dos botànics passionals, en Joan M. Roure i la Jordina Belmonte, gaudírem la bellesa del Cap de Creus tot entrant per Port Lligat.

I jo, lletraferida, amant de la natura, he tractat d’atrapar la immensitat en la brevetat d’uns Haikus que em plau d’oferir-vos.

HAIKUS


Mans d’encanteri
forjaren la bellesa
d’un indret únic!


Paisatge insòlit
amalgama de pedra
i verds sotmesos.


Sobre una roca,
ferit de tramuntana,
repta un llentiscle.


Sol de migdia.
Vertical flamarada
que tot ho abrusa.


S’estimba l’ona
que dibuixa, salvatge,
la partitura!


Davalla l’astre
entre robins i coures.
Pinzell oníric!


Al llenç de l’alba
es perfila una roca
de nit vestida...

... i tot fent camí, ens topàrem amb la sensibilitat d’un artista universal, Dalí, on prega en un poema, arborat als quatre vents, preservar la bellesa natural de l’entorn.

 

    Veure poesia Cap de Creus II  →

El Salt del Sallent

CAMÍ CAP A RUPIT

                                                          Crònica d’una sortida.

Escapçats, els cimals del Collsacabra
ja es retallen al blau.
Bellesa pètria
contrastant al paisatge.
Camí cap a Rupit,
gaudim el verd dels marges on pasturen
les vaques brunes del país.
A la dreta deixem Cantonigròs,
que em sona a música...
Quantes nits de trobades
amb els colors del món!
I arribem a Rupit;
cerquem al mapa l’objectiu
que avui ens porta:
veure “El salt del Sallent”
des d’una vertical de pur vertigen...

Espectacle sonor
entre espurnes de llum!

Bestiarium

Fauna urbana que habita en les façanes dels edificis de Barcelona.

Tot acompanyant a en Joan M, passional fotògraf, en les seves aventures urbanes, a la recerca de sorpreses arquitectòniques que excitin la seva càmera.


TANKA


Monstres de pedra
vigilen les mirades
dels ulls de vidre...
Mil objectius ferotges
assetgen l’edifici!!

Etiòpia

Davant les sagnants imatges, aquest poema impulsiu.

ETIÒPIA

                                                                                  Cal vèncer l’infortuni. 

                                                                                  SOS per Etiòpia.

Tots els dimonis
posaren els seus ulls en Etiòpia
i vomitaren el verí...
I es varen assecar
els pous i els núvols
que encenien els verds.
I tot es féu estèril,
i les llavors brostaren pedres.

I el cel
es va poblar de corbs...

Cigonyes

La bellesa de l'instant, em posà el llapis entre els dits...

No als correbous i... un llarg etc.

NO ALS CORREBOUS
                                   i... un llarg etc.

NO a tradicions cruels.

L’estiu arriba,
i un altre cop l’horror
de contemplar, impotents,
com es maltracten animals.
Encara em sagnen les imatges
de braus vençuts, a mitja festa,
per riades humanes
èbries d’ignorància.
L' ÈTICA, on és?

Aquest matí m’he despertat
en un mar de suor...
En la follia d’un malson, m’he vist
capllaçant els polítics,
tot coronant-los
amb llorers flamejants.
I, arrossegant-los,
els he abocat al port
entre rialles i burletes.
I entre focs d’artifici,
he brindat per la meva proesa;
mentre, impassible, contemplava
com s’ofegaven
amb ulls desorbitats...

Teníem a les mans que, Catalunya,
fos un model de dignitat
després del NO a les “corrides”.
Mes... s’han permès els correbous.
Això no té sentit.
Ah, d'aquell pànic de les urnes!

Tenia el vot ben decidit,
però aquest cop,
serà vestit de blanc!

Fogueres de Sant Joan

I... en despertar de la nit màgica de Sant Joan, em plau d’oferir-vos aquest poema, format per un Tanka i un Haiku, del meu llibre “A l’ombra dels bambús”. 

FOGUERES DE SANT JOAN

Dorm, Catalunya,

el son de la revetlla.

Naixia l’alba

entre boires cendroses

i xiscles de gavina.

Encara fumen,

entre el buit del silenci,

fogueres tristes...

(Via verbenadesanjuan.blogspot.com)                        

Autodefinició

SÓC URBANITA


Em plau la solitud
i em mana el pas independent.
M’atrapa la ciutat, cromàtica marea
on tothom és ningú...
Paradoxal paisatge
on palpo allò que em crida.
Vull saber-me invisible entre les masses
i gaudir vols de llibertat.

Mes, sento dins el pit el puntual desig
de fondre’m en el verd de la Natura,
percebre el seu batec
i embriagar-me amb l’elixir
que destil·len aromes i remors.
Màgic antídot
que m’allibera de foscors!

Jo, tan urbana, tan salvatge...

                                                                              Del meu llibre “Interiors”

 

Un tast de "A l'ombra dels bambús"

EL HAIKU I ELTANKA

M’atrau el repte de la brevetat, d'encabir en les disset sil·labes del haiku o en les trenta-una del tanka tot un món de sensacions; aconseguir aquell suggeriment que et faci veure allò que no és escrit. És per això que en tots els meus llibres, hi ha una part destinada per aquesta especialitat.

“A l’ombra dels bambús”, el meu primer llibre, va precedit per un poema introductori que diu:

           

 

AIRES D’ORIENT

M’arriben aires d’orient sadolls d’estímuls.
La memòria em besa amb el record.
I tanco els ulls per contemplar paisatges,
revivint un silenci ple de sons.
I se m’obre el ventall de les llegendes
que glorifiquen temps remots.
I sento ales que m’enlairen
fins al cim porpra on neix el Sol.
A l’ombra dels bambús, un vell poeta
m’ofrenava els secrets del seu tresor...
I amb saviesa mil•lenària
el pas afirmo poc a poc...

A L’ombra dels bambús
s’ha encès una quimera
que dissipa les boires del meu jo.

Us ofereixo un recull d’aquells haikus i tankas què m’evoquen vivències que encara fan tremir la meva pell... 

HAIKUS 
                      
                                                             ... de la infantesa

Torna la barca
amb la xarxa dels somnis
plena de lluna...
...

Vol de gavines
en el retrat que albiro.
Corre una nena...
...

Ones de rostres
en la platja daurada
d’antics somriures...
...

L’estel s’enfila
pel corrent que el bressola,
i dansa, dansa...
...

Em tornen plàcids,
dins la llum del miratge,
els dies verges.



                                                                   ...de l’adolescència

Terra mullada
en el record que em nia.
Tarda de pluja...
...
       
Brollen imatges
de la capsa secreta
de llums antigues...
...

El cor cavalca
pels sentits que s’encenen
al pas d’un rostre...
...

Un tall de lluna
tremola al fons de l’iris
que em diu t’estimo...
...

L’amor atrapa
l’instant que es fa perpetu
en l’íntim àlbum...
...

Un munt de cartes
em guarden les aromes
dels dies verges...



                                                          ... de la Natura

 
  Desplega el lliri
l’espiral del seu pètal
de clar de lluna...
...

El sol naixia
sobre l’ala boirosa
de l’oreneta.
...

El desmai bressa
l’ocell que s’emmiralla
en l’aigua immòbil.
...

Rauca el silenci
en la tarda de pluja.
Riu la granota...
...

El narcís, dúctil,
es mira en la llacuna.
Foc sense flama...




TANKAS 

                                              ...intimistes

Tinc dues coses
que em són imprescindibles:
un vell poema
que sempre m’acompanya
i un somni que perdura.
...

Em sembla veure
en la gota que llisca,
l’inici màgic
que conforma el miratge
on beslluma el teu rostre.
...

I com desitjo
que el meu nom pugui encendre
la teva fosca,
i et sigui cel i lluna
i el far d’un mar en calma!
...

Aromes blaves
esclaten entre besos.
El lilà brosta
sota el porxo que oculta
la trobada furtiva...



                                                         ... de la Natura

La boira irisa
la teva pell de lluna,
oh lliri d’aigua.
I quan la nit t’acotxa
ets pura llum d’estrella!
...

Sento un silenci
clapejat de murmuris
i d’harmonies,
entre bedolls de plata
i tremolor de fulles...
...

Damunt la sorra,
la gavina projecta
la seva imatge,
i el seu vol em dibuixa
una ombra fugitiva...
...

I l’oreneta,
instintiva, s’enlaira
vers altres límits,
al crit del seu rellotge...
Misteri en clau de fuga!
...

El vent flagel•la
un xiprer solitari
que trist sospira.
Cau l’obscura hivernada
sobre el temps de les roses.

I ara us ofereixo uns poemes blancs amb estructura de Haiku, o de Tanka, o amb les dues formes combinades.

EL ROSTRE


Modela, el mestre,
el rostre que el captiva.
Batega el marbre!


L’ideal guia
el cisell de l’artista,
que vol palpar-lo.


Llavis de gebre
fonent-se en la quimera
que els torna flama...




EL SECRET


Trobo, perduda,
dins un llibre una carta.
Closa en un sobre,
car mai no ha estat oberta.
El temps l’ha esgrogueïda.


Amb lletra negra,
un “per a tu” és missiva
d’antiga data.
He lluitat amb el dubte
de desvetllar la fosca.


No vull saber-ho.
Històries ocultes
que algú amagava.
Vull que dormi el misteri...
Serà el secret del llibre!

L’ARBRE ENCANTAT


Als peus d’un arbre,
de remota aparença,
he sentit l’eco
de remots episodis,
sota els solcs de l’escorça.


I, amb els ulls closos,
s’encén la fantasia,
i brosten, fúlgids,
cavallers de llegenda
cavalcant el miratge.


Tremola el terra
i m’escabella l’aire,
quan passa el somni...




LA COVA VERGE


I, dins la cova,
servada pel silenci
de la nit llarga,
el temps i l’aigua es nuen
i engendren l’obra mestra.


Oh temple màgic,
caprici de natura,
recer de nimfes...
La llum de la llanterna
el teu secret profana!

Tres passions: la poesia, la ceràmica i l'escultura

Per completar la imatge que pugueu tenir de mi, em plau de oferir-vos una mostra de les meves passions, ja que tot allò que neix de l’interior retrata la nostra sensibilitat.

Vull començar amb dos poemes del meu llibre “Interiors” on conflueixen totes tres: escriure, modelar...

EL FANG QUE MODELO

                                                                                   Voldria creure que...

Alguna cosa de mi
restarà per sempre
al fang que modelo.

Alguna cosa de mi
lluirà dins la pupil•la
dels ulls que l’observin.

Alguna cosa de mi
acaronarà les mans
que, amb cura, el sostinguin.

Forces invisibles
despertant sensacions,
quan jo ja no hi sigui!

I... el misteri d’aquella espera, sense espera, per la sorpresa atzarosa en obrir el forn:

LA CERÀMICA

                                                                           Amb els quatre elements...

Aigua, terra i el bes encès del foc
dins el màgic gresol on respira la idea.
I el neguit de la espera, el temps que s’eternitza,
i, de cop, el miracle entre les mans
fent-se palpable!

Voldria seguir, abans de mostrar-vos algunes de les meves peces de ceràmica i escultura, amb un altre poema que parla del que representa per a mi escriure.

ESCRIURE

 Escriure és el camí

que em porta a descobrir-me.
I m’obliga a escoltar-me,
a submergir-me en els dominis
d’aquella veu remota,
a la qui tant sovint girem l’orella.
Ara que som amigues,
bec de la seva saviesa,
instintiva i salvatge.
Ella és l’empenta
que em treu del dubte,
la qui m’avisa dels paranys,
la qui m’arrela a les essències.
Rebobinem emocions
que criden ser paraula.
I em diu que les aflori
amb mots de transparència,
que esborri allò que no em dibuixa,
que no caigui en l’error
de disfressar-me.

Que en els meus versos
em mostri nua!

                                                                                Del llibre “Enfilo Llunes”

I, com a epíleg, una breu TANKA:

Em cal saber-me,
palpar-me en els meus versos,
desclosa, nua...
Desconeguda imatge
del jo que als mots aflora.

                                                                                  Del llibre “Pell de temps”

I per cloure “TRES PASSIONS”, us ofereixo un ventall de fotografies de les meves peces de ceràmica i escultura que, en noves entrades, aniré ampliant temàticament.

Em plau de formular esmalts amb caràcter: rovellats, terrosos, ocres, naturals. Esmalts amb cos que entre les mans bateguin...

He experimentat força i, amb altes dosis de paciència, he aconseguit tactes, textures que vesteixen les peces amb una pell insòlita.

Nu modelat amb material refractari.

Peça tornejada contrastant amb una altre de disseny en planxa.

Detall d'un nu de terracota.

 

Peça tornejada coberta amb un esmalt "groc rovellat" d'elaboració pròpia.

 Gerro dissenyat en planxa modelada i texturada cobert amb un esmalt "blau rovellat" d'elaboració pròpia.

Detall d'un nu.

Gerro de disseny vertical en planxa modelada.

Mural modelat i texturat amb material refractari.

 

Gerro dissenyat en planxa modelada amb material refractari.

Les dues darreres parts d'Enfilo Llunes

Avui us ofereixo uns poemes de les dues darreres parts d’Enfilo Llunes:

FOLLIES i AMB L’ULL DE L’OBJECTIU, que completen la visió global del llibre.

De Follies, una mena d’autoretrat en el vessant artístic. Vull dir, com a introducció, que des de molt joveneta m’he sentit atreta per totes les manifestacions artístiques i, com un repte personal o de juguesca, he provat de fer-ho tot, encara que fos un tast efímer o flor d’un dia. De tot el ventall artístic, només he tingut continuïtat en la ceràmica, l’escultura i l’escriptura, especialment en la poesia. Tres passions que em plau de fondre en una unitat; és per això que sempre il•lustro els meus llibres amb les meves peces.

Hi ha un poema que ens aboca a l’interior de Follies:

AUTORETRAT

M’atrapa la bellesa,
sentir, palpar la idea
en el volum d’un repte!
Tot, tot ho experimento
entorn de l’art,
malgrat que sigui un tast efímer:
modelo argila, taco teles...,
i pinto pedres i cisello arrels,
i copso essències
amb l’ull de l’objectiu.
I obro el ventall
de les meves follies,
com una porta
que us hi convida a entrar.

El foc dels meus impulsos,
en un esclat de mots!



AMB L’ARGILA A LES MANS...

La fredor de l’argila
entre el foc de les mans.
La pensa en la figura
que transmet al volum.
El volum fent-se ànima.
La pell vestint un cos!

I, AMB L’ULL DE L’OBJECTIU, arribem a la darrera part del llibre. És un recull de poemes de Natura teixits “in situ”, inspirats en la bellesa del paisatge, en l’espectacle natural que m’encén la mirada. Però també hi trobarem poemes negres brostats dels efectes de la desídia humana, en un contrast brutal que trenca l’equilibri.

En un dels darrers poemes del llibre, com un epíleg reflexiu, hi han uns versos que diuen:

Dibuixo amb la paraula
allò que l’home destrueix,
per si un futur robòtic,
orfe d’emocions,
em nega la bellesa...

Segresto allò que encara resta
en l’univers d’aquest paper!

 Però... ara parlem d’harmonia. Des d’un refugi de muntanya, tot contemplant com neix el dia, aquest poema lluminós dictat per la bellesa:

ES FON LA NIT

                                                                                Amb la Natura als ulls
                                                                                em creixen ales...

Es fon la nit
i, lentament, beslluma
la llum somorta de l’albada,
allà al llindar de l’horitzó.
I creix i creix la nitidesa a cada instant,
mentre els colors s’espolsen la rosada...
I el paisatge desperta, a poc a poc,
i els sentits se sadollen de bellesa.
El parpelleig de l’aigua
al pas enjogassat del ventijol,
entre tallants de roca viva
i el blau d’un sostre resplendent.
Els jocs de l’ombra dibuixant cal•ligrafies,
el vol cantaire dels ocells,
l’ordit policromat de flors boscanes
i el dúctil onejar de les essències,
els perfils dels cimals alçant els dits...
I... els ulls perduts en la distància.

Immersa en la Natura,
em bec l’antídot que destil•la,
i em redimeix de tot rancor!

I ara, cerquem altres espais:

TARONGERS FLORITS

Dansen les ombres dels pollancres
sobre el terra vermell
d’aquesta tarda encesa,
delimiten la plana
d’una horta immensa
on reposen  els ulls.
Al vent onegen les aromes
d’un maig madur
que destil•la ambrosia.
Una aura nívia embolcalla
els tarongers florits
vençuts per la bellesa.
Les papallones
festegen l’esplendor,
i un estol d’orenetes 
creua l’instant.

I al port dels ulls,
ancoro el líric llenç !

LLENÇ MARÍ DE L'EMPORDÀ

S'aquieten les ombres
dels dúctils tamarius
de pluja rosa...
S'adorm la tramuntana
al cau de la badia.
Una savina   d'arrels remotes
recupera el perfil,
perduda entre llentiscles,
rocams i margallons.

Branques feréstegues
parlen del vent!

Un tast d'Enfilo Llunes

Per tal de que us feu una idea global del llibre, avui us ofereixo alguns

poemes de les dues primeres parts:  Enfilo Llunes i Aromes Breus.

D'Enfilo Llunes, la part intimista del llibre:

ENFILO LLUNES...

Melangiosa, enfilo
llunes d’amor,
pluges d’estrelles,
íntims concerts a quatre mans
sota el pal•li argentat
d’una nit blanca.
I em penjo el màgic collaret
per penetrar en un temps
que no ha perdut els seus colors.
I em bec l’alè fragant
d’estius de gessamí
que encara impregnen
la meva pell...

Mirada endins,
tremola un pleniluni,
aquesta nit de lluna absent.

AQUELL PONENT...

                                                 La llum dibuixa al mar
                                                  una quietud daurada...

                                                                                 Carles Duarte

Escric la posta en els teus ulls,
el darrer foc que fon el dia
i el devessall de violetes
que encén la nit.
L’instant precís
en que es fa lluna la mirada
i ja no calen les paraules.

L’instant que fou preludi
d’un somni compartit!

D’Aromes Breus, exclusivament haikus i tankas i que potser caldria recordar, per aquells que s’animin a enfrontar-se al repte de la brevetat, que la forma més genuïna del haiku és formada per una unitat de tres versos de 5-7-5 síl•labes o sigui 17 síl•labes en total en aquest ordre.

I la Tanka, potser com una extensió del haiku, és de 5-7-5-7-7 síl•labes, o sigui 31 síl•labes en total amb aquesta ordenació. Els versos han de ser blancs -metrificats-, sense assonàncies de rima.

En aquest cas, els haikus i les tankes també són de caire intimista per relligar amb “Enfilo llunes”.

HAIKUS

                                                                                                    

Esguard de lluna...
Foguera de paraules
que tu incendies.

...

Als ulls deturo,
escàpola, la imatge
d’abrils que fugen.

...

Amor degoten
les mil llunes secretes
que sempre em miren.

...

Besos salobres
a la platja deserta,
d’argent vestida.

...

Lluna manyaga
que la pell ens tatues
d’un nacre efímer.

...

Amarga el sucre
d’imatges delitoses
que el temps segresta.

...

L’enyor em dicta
versos de llunes blaves
i cants d’escuma.

...

Vestits de versos,
els focs antics atien
brases d’autumne!

       

TANKAS

Sovint passejo
contemplant els objectes
de cada estança.
I em parlen veus ocultes
de mil instants fugaços.

...

I faig la ruta
que l’amo temps em dicta.
Feroç vertigen
que va cremant les hores...
Mes resten als meus versos!

Presentació del llibre de poesia "Enfilo Llunes"

Benvolguts amics desconeguts,

Com que si no es té un bloc no ets ningú, he decidit mostrar-me al món virtual i, també, perquè em plau la paraula COMPARTIR.

Per tal que em conegueu, potser seria bo començar pel final, per allò més proper com la presentació del meu darrer llibre de poesia “ENFILO LLUNES” el passat dia 10 de març a la llibreria PROA ESPAIS de Barcelona. Presentà l’acte l’escriptor Josep Colet i Giralt, director del Seminari d’Investigació Poètica de Barcelona. El llibre està prologat per Teresa Costa-Gramunt, escriptora d’innumerables títols, tant en poesia, assaig com d’articles en diferents mitjans de comunicació; dona de tracte exquisit i d’una gran sensibilitat.

El llibre s’articula en quatre parts:

• ENFILO LLUNES, del qual el llibre en rep el títol i que és de caire intimista.
• AROMES BREUS, exclusivament HAIKUS i TANKAS.
• FOLLIES, una mena d’autoretrat en el vessant artístic.
• AMB L’ULL DE L’OBJECTIU, que plasma la bellesa del paisatge, l’emoció i les sensacions que em provoquen la contemplació de la Natura i el contrast brutal de la seva degradació per l’acció de l’home.

Potser que us faci un tast de la meva poesia.

En la primera part, “Enfilo llunes”, metàfora del pas del temps, faig front a la famosa frase “tempus fugit”. Jo l’atrapo en els meus versos, tot enfilant imatges dels records, d’instants transcendentals que demanaven ser poema i que, simbòlicament, en penjar-me el màgic collaret, palpo i revisc.

Aquesta part va precedida per uns versos com a Preludi que diuen:

Brosten versos de pàgines viscudes.

El llapis vola a contravent

cercant la llum d’un temps efímer

que vull vestir de pell.

Desfer les passes...

i assaborir en els llavis

 els besos verges!