dimecres, 7 de desembre del 2011

Antics cafès de Barcelona: "Els quatre gats" i "La punyalada"



ELS QUATRE GATS

                                                                                       Antics cafès....
                                                                                        Un lloc on perdre’m!

Ressons romàntics
al vell cafè-refugi
de tants poetes.
De l’època daurada,
els seus murs se sadollen.

Glops literaris,
pictòriques empremtes,
per l’art signades;
fotogrames històrics
que el temps grogueixen.

El temps s’atura
voltant la taula viva...
Venç la paraula!
Passions que s’arboren
gronxant-se en la fumera.

El lloc m’atrapa...
Artistes i poetes
destil•len somnis!


Em plau de fer un apunt sobre l’emblemàtic cafè modernista “Els quatre gats”, tota una llegenda des de la seva inauguració el 12 de Juny de 1897.
Va destacar per ser un local insòlit a mig camí entre les tavernes, el hostal tradicional i el refinament de les cerveseries modernistes, fins hi tot de cabaret inspirat en el “Chat Noir” de París.
Pel seu caràcter novedós, aviat va convertir-se en el punt de trobada del grup d’artistes, bohemis i intel•lectuals que presidien el moviment modernista de la ciutat de Barcelona. Pablo Picasso o Santiago Rusinyol, entre d’altres, hi van penjar els seus primers quadres, en puntuals exposicions, sense sospitar el valor que algun dia tindrien les seves obres. Picasso, fins hi tot, va dissenyar la portada de la carta. Isaac Albèniz i Antoni Gaudí també el freqüentaven en les habituals vetllades literàries.

Avui s’ha convertit en un dels principals restaurants de reclam de turistes, sense renunciar a una agradable menjar de la cuina tradicional. Sens dubte un lloc obligat per aquells que ens visiten, perquè és un dels establiments més significatius del modernisme de Barcelona.

“Els Quatre Gats” es troba just en els baixos de la “Casa Martí”, un edifici modernista projectat per l’arquitecte Josep Puig i Cadafalc, al carrer Montsió. 3 bis.



L’ANTIC CAFÈ  “LA PUNYALADA”

                                                                                        Tanco els ulls
                                                                                        i la imatge del padrí 
                                                                                        s’emmarca al vell cafè.
                                                                                        I poso viva veu a la veu fosa.

La Punyalada...
Aquelles tardes de tertúlia
al caliu d’un cafè;
immersos dins la llum
de la gran marquesina,
celebràvem el goig de l’amistat.
I en l’àmbit transparent,
que unia i separava
del Passeig emblemàtic,   
les paraules fluïen
arborant mil converses:
literatura, art, política...,
i arreglàvem el món!
I els rellotges dormien,
i el meu cos no em pesava.
Aquelles tardes de tertúlia
al caliu d’un cafè...

Em parlava el padrí
de les cites sagrades!


L’antic cafè “La punyalada”, actualment desaparegut, estava situat a la cantonada del carrer Rosselló amb Passeig de Gràcia. Un lloc idoni per la seva cèntrica ubicació, que el feia molt freqüentat per gent coneguda, com a punt de trobada. La seva transparent marquesina ofrenava l’esplendor del Passeig emblemàtic, al temps que callava el seu brogit...
Un espai on la nostra poeta Montserrat Rodoreda situà un moment del seu llibre “El carrer de les camèlies” i on cità l’escriptora Montserrat Roig per a la realització de l’entrevista que aquesta li va fer.

Era en aquest cafè on el meu padrí es trobava, cada dijous, amb els seus amics per a fer tertúlia i arreglar el mon... entre l’aroma càlida d’un cafè.

Després de la seva mort, impulsivament, van aflorar-me mil versos tot recordant l’home culte que va ser, el lector incansable, el pianista delicat. D’ell he heretat el gust per la bellesa, el desig de saber, el compartir...

Em plau de mostrar-vos un poema on batega el sentiment del meu record.



PIANO SILENT...
                                                                                        
                                                                                       Recordant el padrí
                                                                                        i aquelles tardes d’estiu...
Música callada
instrument inerme
partitura closa...

La cadira, buida,
l’estança, quieta,
les roses, marcides...

Amarga, l’absència,
dolça, la memòria,
llunya, la mirada...