divendres, 22 de novembre del 2013

PARAULES EN SILENCI. Un tast de poesia.


PARAULES EN SILENCI, un programa de ràdio esplèndid on la veu càlida i intimista de Manel Arcos fa viure les paraules callades i la poesia s’enlaira i s’escampa! Difondre la cultura, recolzar els autors, mereix tot el meu respecte. Va ser un goig escoltar la meva poesia -extreta, en aquest cas- del meu darrer llibre “Enfilo llunes” que es va emetre el proppassat dimarts 19 de novembre i que en breu es podrà reveure en el seu bloc.

PARAULES EN SILENCI m’ha semblat una idea i una producció de molta qualitat on la música hi és sempre present en una íntima simbiosi.

Felicitats a tot l’equip del programa!

Bloc d'en Manel Arcos
http://paraules-en-silenci.blogspot.com.es/

Radio Pego Programa “Paraules en silenci” tots els dimarts de 22h a 23h.
http://www.radiopego.com/

Em plau de fer-vos el tast d’un parell de poemes que en Manel Arcos va fer viure al seu programa sobre el meu llibre “Enfilo Llunes”.


TRESORS NATURALS 

                                            Cada indret amaga
                                                         un tresor que cal trobar...
                                                                
Aquesta terra nostra on l’esperit arrela,
amarada pels crits de mil revoltes,
és mare d’un paisatge que em corprèn.
Un paisatge que incita a caminar-lo
i descobrir els secrets que oculta la boscúria. 
I conquerir racons de paradís
clavant-hi els ulls com a bandera.
I retrobar relleus lligats a la infantesa
i beure’m mil imatges
en un glop d’aigua cristal·lina.
I, amb els ulls closos, escoltar la veu del vent,
que ens revela la deu de la cançó més clara,
talment la lira d’un Orfeu
que m’asserena amb la carícia.
I percebre el batec de cada cosa,
respondre al crit de l’ocellada,
com un missatge amic;
saber-me part del que m’envolta,
jo, tan urbana, tan salvatge...
Quan la bellesa em sobta els ulls,
un atàvic impuls irrefrenable
em dicta fer-la meva.
I se m’encén la ploma que crida la paraula.
I dels tresors que guarda la motxilla,
treno un pomell de versos
que aromi un llibre verd!




SERVAR EN ELS VERSOS 


                                             ...allò que encara resta
                                                      d’una Natura amenaçada.


Dibuixo amb la paraula
allò que l’home destrueix,
per si un futur robòtic,
orfe d’emocions, em nega la bellesa.
Saber aflorar en cada vers
la intensitat de les aromes 
del vast paisatge que em motiva.
Estremir-me amb el fred dels cims de llum
que s’alcen poderosos.
Que em musiqui el lliscar de l’aigua lliure
entre la pell molsosa del rocam.
Percebre el bategar de la natura
en la ufanor de cada imatge.
Saber-me “in situ”.
Em sento dependent de l’harmonia,
de l’espectacle natural
que el pas del temps orquestra.
Batuta de colors en mans velades...
Sóc avara del nèctar que destil·la,
i em costa imaginar-la 
com boira de grisors.

Segresto allò que encara resta
en l’univers d’aquest paper! 


dilluns, 15 de juliol del 2013

Parc Natural del Delta de l'Ebre


LA POESIA DE LA IMATGE

Salobrars del Delta arran de mar

Avui, l’esmorzar tranquil, tot fullejant els diaris entre glop i glop de cafè, se’ns ha fet amarg...
Ara que havíem fet del Delta de l’Ebre un paradís per als ocells i per als nostres ulls, una nova versió del Pla Hidrològic, com espasa de Dàmocles, amenaça infortuni... No podem jugar al tot o res; ningú no ens assegura que no afectarà l’ecosistema. M’he llegit de dalt a baix l’excel·lent article d’Antonio Cerrillo de La Vanguardia on explica que l’extracció massiva de cabals d’aigua a la conca deixa el tram final sense el cabal ecològic mínim necessari. El Delta queda exposat al perill de salinització per intrusió marina i l’erosió costanera, entre d’altres possibles impactes. Aquest fet va en contra de la legislació europea i, sobretot, en contra de les futures generacions. No, no podem deixar que s’esvaeixi el paradís...

Aquesta notícia m’ha fet recordar uns poemes que vaig escriure “in situ” detonats per la bellesa del moment a la darrere visita al Parc Natural i que em plau de compartir.


                                         I ens vàrem emportar el Delta en mil imatges.
                                         Llàstima que la càmera no copsi les sensacions...








DUNES


Juga el vent amb la sorra.
Arran de l’aigua,
un mar de dunes...

Miratges fugissers
fan màgica la tarda! 





 OCELLS

Oneja el verd als arrossars,
des d’una torre mirador,
on espiar els ocells...
Terres fecundes
de la Plana del Delta,
que l’au convida:
xatracs i fumarells,
ànecs i fotges
ardeides i gavines...

Aleteja la tarda
amb el vol migratori!




 FLAMENCS 

Creua la tarda
un núvol rosa...
Alada simfonia
en clau salvatge!



Camps d'arròs a la primavera

L'arròs a punt de collir


SUPERVIVÈNCIA

De sobte, al pas,
una petita serp
s’esmuny poruga
entre les pedres.
Em fuig, em tem...
Ho porta escrit,
li dicta el seu instint.
Oh, l’home, el més brutal
depredador!



Llacunes i canyissars del Delta

 
LLACUNES

Llacunes vives
d’amfibis i d’ocells,
on s'emmirallen
els núvols migratoris
que, al crit del seu rellotge,
retornen i se’n van...
Llacunes vives d’esperança
que parlen de futur,
de somnis de bellesa
i de nits encantades
quan es mira la lluna
en les aigües que encén!


Platges i sorrals del Delta


PETXINES

 Cullo petxines
per enfilar el record
que m’emporto de tu. 

Aigües dolces del Delta...
Que mai no siguin
terra deserta!




TOT ESPERANT LA LLUNA


Amb els ulls ancorats a l’horitzó,
esperem, expectants,
el moment màgic,
mentre ens bressolen
les veus del mar...
I s’alzinà la lluna, apoteòsica,
i ens embolcà la nit,
misteriosa i íntima,
sentint-nos atrapats
per nous sentits insomnes.
I un alè límpid
d’hipnòtica fragància,
aturà el temps,
com un gaudi perpetu!




Aquesta lluna real, rogenca, ha estat una gentilesa d’en Carles Duarte per a il•lustrar el poema que clou el monogràfic. De tots és coneguda la seva passió  pel cel de les estrelles... Tot ho copsa l’ull del seu telescopi! El meu agraïment i admiració pel ventall de bellesa que conrea i que, generosament, ens regala: versos, llunes, planetes...


divendres, 17 de maig del 2013

Laberint de silencis





LABERINT DE SILENCIS 


Udola, el vent, pels carrerons estrets 
d’un poble abandonat. 
Laberint de silencis perennals, 
i un campanar sense campanes 
que toca a morts... 
Tot exhala laments de solitud, 
entre els vestigis de bellesa 
d’un claustre espoliat. 
Un vell xiprer custodia les restes... 
Com ànimes en pena, 
rodolen, enfollides, 
les fulles mortes d’un jardí 
presoner de l’oblit.


dilluns, 11 de febrer del 2013

El Rostre


Josefina Peraire Alcubierre  


He volgut il·lustrar el poema amb un dels rostres dels que em sento més satisfeta d’entre els que he modelat, pensant que intensifica la força dels versos.


EL ROSTRE 

                        Haikus

Modela, el mestre, 
el rostre que el captiva. 
Batega el marbre! 


L’ideal guia 
el cisell de l’artista 
que vol palpar-lo... 


Llavis de gebre 
fonent-se en la quimera 
que els torna flama... 


Del meu llibre “A L’OMBRA DELS BAMBÚS”   
Haikais i Tankas (2001)  



divendres, 1 de febrer del 2013

Boscos nuus. Tankas d'hivern





                                                            I neix el dia 
                                                            a l’hivernal paisatge 
                                                            tramat de grisos. 
                                                            Fondalades de boira 
                                                            s’esfilagarsen lentes. 

... 

                                                            Nius de silenci 
                                                            entre les branques nues 
                                                            que el vent bressola... 
                                                            Entre vels de boirina, 
                                                            la primavera es gesta. 

... 

                                                            El vent flagel·la 
                                                            un xiprer solitari 
                                                            que trist sospira. 
                                                            Cau l’obscura hivernada 
                                                            sobre el temps de les roses... 

... 

                                                            I cau com pètals 
                                                            la neu sobre el silenci 
                                                            de la nit fonda. 
                                                            Amagada, la lluna, 
                                                            s’ha perdut l’espectacle!


  

dilluns, 7 de gener del 2013

Essències del Cafè Ocaña


Cafè Ocaña de la Plaça Reial de Barcelona.
Record d'una estona agradable en un entorn intimista, d'aroma antiga, que despertà l’impuls de copsar amb la càmera, la seva essència.





ESSÈNCIES DEL CAFÈ OCAÑA

                                                                                   Plaça Reial de Barcelona 

Deixàrem fora la voràgine convulsa 
de l’actualitat... 
I tot entrant al nou cafè, 
ens seduïren els colors 
d’aquell espai d’intimitat. 
Passejàrem els ulls 
pels elements arquitectònics 
i pels detalls que configuren 
l’encís d’aroma antiga que el retraten: 
canelobres, columnes i vaixelles, 
buquets florals en gerros cristal·lins, 
finestrals lluminosos que dibuixen la Plaça... 
I tot de sobte, s’encengué la taula 
amb el daurat de la cervesa, 
regalimant fredor, a frec d’un plateret 
d’encenalls de “jabugo” 
d’alè fragant... 

I l’harmonia del conjunt de tot plegat 
ens tornà l’equilibri!