dilluns, 15 de juliol del 2013

Parc Natural del Delta de l'Ebre


LA POESIA DE LA IMATGE

Salobrars del Delta arran de mar

Avui, l’esmorzar tranquil, tot fullejant els diaris entre glop i glop de cafè, se’ns ha fet amarg...
Ara que havíem fet del Delta de l’Ebre un paradís per als ocells i per als nostres ulls, una nova versió del Pla Hidrològic, com espasa de Dàmocles, amenaça infortuni... No podem jugar al tot o res; ningú no ens assegura que no afectarà l’ecosistema. M’he llegit de dalt a baix l’excel·lent article d’Antonio Cerrillo de La Vanguardia on explica que l’extracció massiva de cabals d’aigua a la conca deixa el tram final sense el cabal ecològic mínim necessari. El Delta queda exposat al perill de salinització per intrusió marina i l’erosió costanera, entre d’altres possibles impactes. Aquest fet va en contra de la legislació europea i, sobretot, en contra de les futures generacions. No, no podem deixar que s’esvaeixi el paradís...

Aquesta notícia m’ha fet recordar uns poemes que vaig escriure “in situ” detonats per la bellesa del moment a la darrere visita al Parc Natural i que em plau de compartir.


                                         I ens vàrem emportar el Delta en mil imatges.
                                         Llàstima que la càmera no copsi les sensacions...








DUNES


Juga el vent amb la sorra.
Arran de l’aigua,
un mar de dunes...

Miratges fugissers
fan màgica la tarda! 





 OCELLS

Oneja el verd als arrossars,
des d’una torre mirador,
on espiar els ocells...
Terres fecundes
de la Plana del Delta,
que l’au convida:
xatracs i fumarells,
ànecs i fotges
ardeides i gavines...

Aleteja la tarda
amb el vol migratori!




 FLAMENCS 

Creua la tarda
un núvol rosa...
Alada simfonia
en clau salvatge!



Camps d'arròs a la primavera

L'arròs a punt de collir


SUPERVIVÈNCIA

De sobte, al pas,
una petita serp
s’esmuny poruga
entre les pedres.
Em fuig, em tem...
Ho porta escrit,
li dicta el seu instint.
Oh, l’home, el més brutal
depredador!



Llacunes i canyissars del Delta

 
LLACUNES

Llacunes vives
d’amfibis i d’ocells,
on s'emmirallen
els núvols migratoris
que, al crit del seu rellotge,
retornen i se’n van...
Llacunes vives d’esperança
que parlen de futur,
de somnis de bellesa
i de nits encantades
quan es mira la lluna
en les aigües que encén!


Platges i sorrals del Delta


PETXINES

 Cullo petxines
per enfilar el record
que m’emporto de tu. 

Aigües dolces del Delta...
Que mai no siguin
terra deserta!




TOT ESPERANT LA LLUNA


Amb els ulls ancorats a l’horitzó,
esperem, expectants,
el moment màgic,
mentre ens bressolen
les veus del mar...
I s’alzinà la lluna, apoteòsica,
i ens embolcà la nit,
misteriosa i íntima,
sentint-nos atrapats
per nous sentits insomnes.
I un alè límpid
d’hipnòtica fragància,
aturà el temps,
com un gaudi perpetu!




Aquesta lluna real, rogenca, ha estat una gentilesa d’en Carles Duarte per a il•lustrar el poema que clou el monogràfic. De tots és coneguda la seva passió  pel cel de les estrelles... Tot ho copsa l’ull del seu telescopi! El meu agraïment i admiració pel ventall de bellesa que conrea i que, generosament, ens regala: versos, llunes, planetes...