dimarts, 22 de març del 2011

Les dues darreres parts d'Enfilo Llunes

Avui us ofereixo uns poemes de les dues darreres parts d’Enfilo Llunes:
FOLLIES i AMB L’ULL DE L’OBJECTIU, que completen la visió global del llibre.

De Follies, una mena d’autoretrat en el vessant artístic. Vull dir, com a introducció, que des de molt joveneta m’he sentit atreta per totes les manifestacions artístiques i, com un repte personal o de juguesca, he provat de fer-ho tot, encara que fos un tast efímer o flor d’un dia. De tot el ventall artístic, només he tingut continuïtat en la ceràmica, l’escultura i l’escriptura, especialment en la poesia. Tres passions que em plau de fondre en una unitat; és per això que sempre il•lustro els meus llibres amb les meves peces.

Hi ha un poema que ens aboca a l’interior de Follies:


AUTORETRAT

M’atrapa la bellesa,
sentir, palpar la idea
en el volum d’un repte!
Tot, tot ho experimento
entorn de l’art,
malgrat que sigui un tast efímer:
modelo argila, taco teles...,
i pinto pedres i cisello arrels,
i copso essències
amb l’ull de l’objectiu.
I obro el ventall
de les meves follies,
com una porta
que us hi convida a entrar.

El foc dels meus impulsos,
en un esclat de mots!




AMB L’ARGILA A LES MANS...

La fredor de l’argila
entre el foc de les mans.
La pensa en la figura
que transmet al volum.
El volum fent-se ànima.
La pell vestint un cos!



I, AMB L’ULL DE L’OBJECTIU, arribem a la darrera part del llibre. És un recull de poemes de Natura teixits “in situ”, inspirats en la bellesa del paisatge, en l’espectacle natural que m’encén la mirada. Però també hi trobarem poemes negres brostats dels efectes de la desídia humana, en un contrast brutal que trenca l’equilibri.

En un dels darrers poemes del llibre, com un epíleg reflexiu, hi han uns versos que diuen:

Dibuixo amb la paraula
allò que l’home destrueix,
per si un futur robòtic,
orfe d’emocions,
em nega la bellesa...

Segresto allò que encara resta
en l’univers d’aquest paper!


 Però... ara parlem d’harmonia. Des d’un refugi de muntanya, tot contemplant com neix el dia, aquest poema lluminós dictat per la bellesa:


ES FON LA NIT

                                                                                Amb la Natura als ulls
                                                                                em creixen ales...

Es fon la nit
i, lentament, beslluma
la llum somorta de l’albada,
allà al llindar de l’horitzó.
I creix i creix la nitidesa a cada instant,
mentre els colors s’espolsen la rosada...
I el paisatge desperta, a poc a poc,
i els sentits se sadollen de bellesa.
El parpelleig de l’aigua
al pas enjogassat del ventijol,
entre tallants de roca viva
i el blau d’un sostre resplendent.
Els jocs de l’ombra dibuixant cal•ligrafies,
el vol cantaire dels ocells,
l’ordit policromat de flors boscanes
i el dúctil onejar de les essències,
els perfils dels cimals alçant els dits...
I... els ulls perduts en la distància.

Immersa en la Natura,
em bec l’antídot que destil•la,
i em redimeix de tot rancor!



I ara, cerquem altres espais:


TARONGERS FLORITS

Dansen les ombres dels pollancres
sobre el terra vermell
d’aquesta tarda encesa,
delimiten la plana
d’una horta immensa
on reposen  els ulls.
Al vent onegen les aromes
d’un maig madur
que destil•la ambrosia.
Una aura nívia embolcalla
els tarongers florits
vençuts per la bellesa.
Les papallones
festegen l’esplendor,
i un estol d’orenetes 
creua l’instant.

I al port dels ulls,
ancoro el líric llenç !




LLENÇ MARÍ DE L'EMPORDÀ

S'aquieten les ombres
dels dúctils tamarius
de pluja rosa...
S'adorm la tramuntana
al cau de la badia.
Una savina   d'arrels remotes
recupera el perfil,
perduda entre llentiscles,
rocams i margallons.

Branques feréstegues
parlen del vent!



diumenge, 20 de març del 2011

Un tast d'Enfilo Llunes

Per tal de que us feu una idea global del llibre, avui us ofereixo alguns
poemes de les dues primeres parts:  Enfilo Llunes i Aromes Breus.

D'Enfilo Llunes, la part intimista del llibre:

ENFILO LLUNES...

Melangiosa, enfilo
llunes d’amor,
pluges d’estrelles,
íntims concerts a quatre mans
sota el pal•li argentat
d’una nit blanca.
I em penjo el màgic collaret
per penetrar en un temps
que no ha perdut els seus colors.
I em bec l’alè fragant
d’estius de gessamí
que encara impregnen
la meva pell...

Mirada endins,
tremola un pleniluni,
aquesta nit de lluna absent.




AQUELL PONENT...

                                                 La llum dibuixa al mar
                                                  una quietud daurada...
                                                                                 Carles Duarte

Escric la posta en els teus ulls,
el darrer foc que fon el dia
i el devessall de violetes
que encén la nit.
L’instant precís
en que es fa lluna la mirada
i ja no calen les paraules.

L’instant que fou preludi
d’un somni compartit!



D’Aromes Breus, exclusivament haikus i tankas i que potser caldria recordar, per aquells que s’animin a enfrontar-se al repte de la brevetat, que la forma més genuïna del haiku és formada per una unitat de tres versos de 5-7-5 síl•labes o sigui 17 síl•labes en total en aquest ordre.
I la Tanka, potser com una extensió del haiku, és de 5-7-5-7-7 síl•labes, o sigui 31 síl•labes en total amb aquesta ordenació. Els versos han de ser blancs -metrificats-, sense assonàncies de rima.

En aquest cas, els haikus i les tankes també són de caire intimista per relligar amb “Enfilo llunes”.


HAIKUS
                                                                                                    

Esguard de lluna...
Foguera de paraules
que tu incendies.

...

Als ulls deturo,
escàpola, la imatge
d’abrils que fugen.

...

Amor degoten
les mil llunes secretes
que sempre em miren.

...

Besos salobres
a la platja deserta,
d’argent vestida.

...

Lluna manyaga
que la pell ens tatues
d’un nacre efímer.

...

Amarga el sucre
d’imatges delitoses
que el temps segresta.

...

L’enyor em dicta
versos de llunes blaves
i cants d’escuma.

...

Vestits de versos,
els focs antics atien
brases d’autumne!

       


TANKAS


Sovint passejo
contemplant els objectes
de cada estança.
I em parlen veus ocultes
de mil instants fugaços.

...

I faig la ruta
que l’amo temps em dicta.
Feroç vertigen
que va cremant les hores...
Mes resten als meus versos!




dilluns, 14 de març del 2011

Presentació del llibre de poesia "Enfilo Llunes"

Benvolguts amics desconeguts,

Com que si no es té un bloc no ets ningú, he decidit mostrar-me al món virtual i, també, perquè em plau la paraula COMPARTIR.
Per tal que em conegueu, potser seria bo començar pel final, per allò més proper com la presentació del meu darrer llibre de poesia “ENFILO LLUNES” el passat dia 10 de març a la llibreria PROA ESPAIS de Barcelona. Presentà l’acte l’escriptor Josep Colet i Giralt, director del Seminari d’Investigació Poètica de Barcelona. El llibre està prologat per Teresa Costa-Gramunt, escriptora d’innumerables títols, tant en poesia, assaig com d’articles en diferents mitjans de comunicació; dona de tracte exquisit i d’una gran sensibilitat.

El llibre s’articula en quatre parts:

  • ENFILO LLUNES, del qual el llibre en rep el títol i que és de caire intimista.
  • AROMES BREUS, exclusivament HAIKUS i TANKAS.
  • FOLLIES, una mena d’autoretrat en el vessant artístic.
  • AMB L’ULL DE L’OBJECTIU, que plasma la bellesa del paisatge, l’emoció i les sensacions que em provoquen la contemplació de la Natura i el contrast brutal de la seva degradació per l’acció de l’home.

Potser que us faci un tast de la meva poesia.

En la primera part, “Enfilo llunes”, metàfora del pas del temps, faig front a la famosa frase “tempus fugit”. Jo l’atrapo en els meus versos, tot enfilant imatges dels records, d’instants transcendentals que demanaven ser poema i que, simbòlicament, en penjar-me el màgic collaret, palpo i revisc.

Aquesta part va precedida per uns versos com a Preludi que diuen:


Brosten versos de pàgines viscudes.
El llapis vola a contravent
cercant la llum d’un temps efímer
que vull vestir de pell.

Desfer les passes...
i assaborir en els llavis
 els besos verges!