dimecres, 28 de novembre del 2012

Canvi climàtic. Qüestió de supervivència

La Natura envia senyals d’alerta...

Avui, he llegit un article al diari “La Vanguardia” titulat: NOVA YORK: “A la intempèrie del canvi climàtic” -signat per Francesc Peirón, corresponsal a la mateixa ciutat - Ens recorda que del Canvi Climàtic no se’n va parlar a les presidencials dels EUA, tot i el “Sandy” i que, aquest fet, evidencia que “la realitat despulla els polítics”. Remarca que les inundacions seguiran perquè la defensa natural de dunes i aiguamoll ha desaparegut. S’ha trinxat el paisatge buscant el guany especulatiu entre d’altres efectes...

La Natura se’ns rebel·la, ens avisa... Cal doncs preparar el futur immediat, reparar els danys i restablir l’equilibri. L’article m’ha fet pensar en un poema que vaig escriure al 2005 titulat “PROGRÉS...?” que tinc publicat al meu llibre “Sucre amarg” i que recupero al meu bloc per als amics que em segueixen.


PROGRÉS ? 

                                                                               La mà de l’home 
                                                                               destrueix la natura. 
                                                                               La mort ens mira... 
                                                                                                 
S’esquerda el blau dels gels perpetus 
amb un brogit de fera amenaçant. 
I les aigües tranquil·les s’esvaloten ferotges 
en la cursa cruel on venç la mort. 
Un vel opac gestat per la desídia 
es fa presó d’un viure sense estels. 
I avancen els deserts de nu silenci 
com una onada de verí fatal. 
El cel s’allunya de nosaltres, 
els extrems esdevenen més extrems... 

El punt final apocalíptic 
espera el fet que premi el botó roig! 



dilluns, 22 d’octubre del 2012

PREJUDICIS




PREJUDICIS


No es pot analitzar a primera ullada,
no es pot dictar sentència
al perfil d’un estoig que oculta el contingut.
Deixem espai i temps
perquè l’home i les coses es desfullin
i ens mostrin l’ànima...

Obrim-nos verges
a un món que exhala insospitats perfums.



divendres, 17 d’agost del 2012

La Fageda d'en Jordà


Ens emportem La Fageda...
Llàstima que la camera no copsi les sensacions!


LA FAGEDA D’EN JORDÀ

                                                                                  I a la Garrotxa dels volcans,
                                                                                  el tresor de La Fageda.

Immersa en l’encanteri del teu món
m’he vist com dins un somni.
El silenci es pinzella amb el vol d’una merla,
sota el trèmul cel·latge maragdí.
I el vent remou la quietud
de l’edènic paisatge que m’envolta.
La llum dels déus s’escola entre el brancam
que trena el sostre que t’oculta.
I entre columnes d’ombres i clarors
he gaudit de les teves criatures.
I el so que neix de la petjada
es fon dins l’harmonia del teu cant.
I la frescor de l’hàlit que irradies,
m’ha convidat a perdre’m
pel laberint del teu silenci.
Arrels de foc en l’ancestral memòria
d’aquesta terra que et sustenta.
Batecs de plenitud cavalquen per la saba
del teu estiu de primavera.

Immersa en l’encanteri del teu món
m’he vist com dins un somni.







diumenge, 15 de juliol del 2012

El nen a qui li agradaven els cotxes




                                                      Conte-retrat inspirat en el meu nét Arnau 
                                                      que aquest disset de juliol fa sis anys.


                           Hi havia una vegada un nen a qui li encantaaaaven els COTXES.
                           Cotxes, cotxes, cotxes. BRUM, BRUM, BRUUUUUUM...
                           Els feia corre a totes hores per passadissos i parets,
                           pels perfils de cada moble, per la tapa-pista del bidet...
                           Cotxes, cotxes... COTXES al COTXE!
                           Els duia a les butxaques, a la motxilla, n’amagava a llocs secrets
                           i, cada nit, li acompanyaven dos de petits sota el coixí...
                           Mes vet a qui que un dia descobrí els AVIONS i en un no res,
                           féu de la galeria, l’aeroport. I despegaven i aterraven
                           i els tornava a fer volar tot corrent de puntetes
                           per conquerir un vol més alt...
                           Però una diada de Sant Jordi s’enamorà de la llegenda
                           i es féu pintor de DRACS valents que defensaven la princesa,
                           de cavallers i castells, d’escuts i banderes...
                           Mes un matí assolellat, els seus avis, el portaren a l’Aquàrium
                           i, fascinat pel TAURÓ, el féu rei dels seus colors
                           i els dibuixava ferotges mostrant les esmolades dents
                           i emergint com una onada entre esquitxos d’escuma.
                           I..., de moment, TAURONS, TAURONS, TAURONS
                           fins a un nou descobriment!





diumenge, 3 de juny del 2012

Ser el que som



SER EL QUE SOM
                                                                          
                                                                         Versos per una CATALUNYA
                                                                         que vol SER el que ÉS.

Volem volar,
perquè sabem volar...
I volem créixer,
perquè sabem com fer-ho.
I es fa més fonda l’arrel més viva
quan el menyspreu ens mira i la llei ens escup...
I res no hi ha que ens agermani
quan del “Reino de Espanya” res no arriba,
mentre la seva mà se’ns obre ampla
per xuclar-nos la sang i els beneficis.
Massa temps, massa pedres al camí...
I per més “Inri” rebutgem
la seva ”Fiesta Nacional"
i a segregar-nos aspirem
del seu perfil de pell de brau.
I... cadascú amb la seva identitat.
Del cor ens brosta la llengua mare
que vol florir i no ser segada.
I vola al vent la nostra ensenya
amb quatre dits de sang i dignitat
que, com crit de proclama,
arbora allò que som i volem ser:
una terra, una història, una parla, un país
i una sola bandera!

 

dissabte, 21 d’abril del 2012

Un conte-poema per a Martina


 

 EL MIRALL DE LA SIRENA

                                                 Un conte-poema 
                                            per a Martina.

I... la sirena,
mai no s’havia vist el rostre nítid,
el blau mirall de l’aigua
la feia trencadissa...
Mes vet aquí,
que amb les primeres llums de l’alba,
les restes d’un naufragi
es dibuixaven, tristes,
sobre la sorra blanca.
De sobte, a ran d’escuma,
llambregava un objecte.
Aquella llum,
emmarcada de fusta acolorida,
li cridava les mans...
I una veu, sense veu,
va dir-li, mira’t!
I la bellesa li sobtà els sentits,
sense saber-se ella.
I, acaronant-la dolçament,
va saber que es palpava.
I descobrí el blau-verd
que encenia els seus ulls,
i els reflexos daurats
dels seus cabells de seda.
I el divertit somriure lúdic,
tot fent ganyotes...
I, coqueta, es guarní
amb coralls i petxines!

                                       Josefina Peraire Alcubierre


Il·lustrat per la meva néta Martina que aquest 21 d'abril fa vuit anys.




dimarts, 20 de març del 2012

Cap de Creus II





IMATGES DEL CAP DE CREUS

Simfonia salvatge d’aigua i vent,
feresa pètria desbordant fantasies...







EL CAP DE CREUS

                                                   Indret de tramuntana

I neix el dia...
La mar és un mirall
on afloren les roques,
illots de nit que el temps modela.
Una gavina matinera
dibuixa l’ombra del seu vol...
Desperta el vent,
la quietud es trenca
i, lentament, es fa embranzida.
I creix la música salvatge
que ressona i s’estimba!
Feresa pètria
d’insòlita bellesa,
penya-segats altius
desafiant embats,
verdor sotmesa
per la dama inclement...
Repta la flora al jaç de pedra:
estepes i llentiscles,
ginebrons i savines,
fonolls i tragacants.
Natural espectacle
als ulls corpresos. ®
Llengües de calma
penetren el relleu
en un contrast idíl·lic.
El vent i l’aigua,
el temps i uns dits de bruixa
l’indret vestiren...

Màgic paisatge
que fa volar l’imaginari! 








dissabte, 18 de febrer del 2012

Les Bardenas










“LAS BARDENAS”

                                            Indret peculiar de Navarra

Quin artista ha esculpit el teu paisatge?
M’he vist com dins un somni
forjat de fantasia.
Fuetejades de vent
esgrafien la terra
i llepades de pluja
  mostren secrets... 

I un tramat de vermells
fan el tot que et dibuixen:
els teus colors,
la teva màgia!









dilluns, 30 de gener del 2012

Al llindar del no-res



AL LLINDAR DEL NO-RES


Ploro el paisatge
que els meus ulls no retroben.
Esborrat el seu verd,
callat el rierol...
Sota un mar de ciment,
resta closa la infància.
Despietada, la cobdícia
devora la bellesa.
Insensible progrés
que avança enrere...
Respiro l’aire trist,
orfe d’aromes,
mentre m’allunyo
sota un blau sense ocells...

Al llindar del no-res,
només resta el record.


divendres, 6 de gener del 2012

Castellers




                                                                                                                  (*)



CASTELLERS


Com vent propici i veles blanques,
la sinergia de la pinya
enlaira l’enxaneta.
Força, esperit i pàtria
impulsen l’escalada
i, a cada cos, un crit de terra.
I amb els ulls en el blau,
culmina el seu cimal
tot fent l’aleta!





(*) Dibuix realitzat a partir d'una imatge de la fotògrafa Anita AlRo