divendres, 22 de novembre de 2013

PARAULES EN SILENCI. Un tast de poesia.


PARAULES EN SILENCI, un programa de ràdio esplèndid on la veu càlida i intimista de Manel Arcos fa viure les paraules callades i la poesia s’enlaira i s’escampa! Difondre la cultura, recolzar els autors, mereix tot el meu respecte. Va ser un goig escoltar la meva poesia -extreta, en aquest cas- del meu darrer llibre “Enfilo llunes” que es va emetre el proppassat dimarts 19 de novembre i que en breu es podrà reveure en el seu bloc.

PARAULES EN SILENCI m’ha semblat una idea i una producció de molta qualitat on la música hi és sempre present en una íntima simbiosi.

Felicitats a tot l’equip del programa!

Bloc d'en Manel Arcos
http://paraules-en-silenci.blogspot.com.es/

Radio Pego Programa “Paraules en silenci” tots els dimarts de 22h a 23h.
http://www.radiopego.com/

Em plau de fer-vos el tast d’un parell de poemes que en Manel Arcos va fer viure al seu programa sobre el meu llibre “Enfilo Llunes”.


TRESORS NATURALS 

                                            Cada indret amaga
                                                         un tresor que cal trobar...
                                                                
Aquesta terra nostra on l’esperit arrela,
amarada pels crits de mil revoltes,
és mare d’un paisatge que em corprèn.
Un paisatge que incita a caminar-lo
i descobrir els secrets que oculta la boscúria. 
I conquerir racons de paradís
clavant-hi els ulls com a bandera.
I retrobar relleus lligats a la infantesa
i beure’m mil imatges
en un glop d’aigua cristal·lina.
I, amb els ulls closos, escoltar la veu del vent,
que ens revela la deu de la cançó més clara,
talment la lira d’un Orfeu
que m’asserena amb la carícia.
I percebre el batec de cada cosa,
respondre al crit de l’ocellada,
com un missatge amic;
saber-me part del que m’envolta,
jo, tan urbana, tan salvatge...
Quan la bellesa em sobta els ulls,
un atàvic impuls irrefrenable
em dicta fer-la meva.
I se m’encén la ploma que crida la paraula.
I dels tresors que guarda la motxilla,
treno un pomell de versos
que aromi un llibre verd!




SERVAR EN ELS VERSOS 


                                             ...allò que encara resta
                                                      d’una Natura amenaçada.


Dibuixo amb la paraula
allò que l’home destrueix,
per si un futur robòtic,
orfe d’emocions, em nega la bellesa.
Saber aflorar en cada vers
la intensitat de les aromes 
del vast paisatge que em motiva.
Estremir-me amb el fred dels cims de llum
que s’alcen poderosos.
Que em musiqui el lliscar de l’aigua lliure
entre la pell molsosa del rocam.
Percebre el bategar de la natura
en la ufanor de cada imatge.
Saber-me “in situ”.
Em sento dependent de l’harmonia,
de l’espectacle natural
que el pas del temps orquestra.
Batuta de colors en mans velades...
Sóc avara del nèctar que destil·la,
i em costa imaginar-la 
com boira de grisors.

Segresto allò que encara resta
en l’univers d’aquest paper! 


Cap comentari:

Publica un comentari