dimarts, 22 de març de 2011

Les dues darreres parts d'Enfilo Llunes

Avui us ofereixo uns poemes de les dues darreres parts d’Enfilo Llunes:
FOLLIES i AMB L’ULL DE L’OBJECTIU, que completen la visió global del llibre.

De Follies, una mena d’autoretrat en el vessant artístic. Vull dir, com a introducció, que des de molt joveneta m’he sentit atreta per totes les manifestacions artístiques i, com un repte personal o de juguesca, he provat de fer-ho tot, encara que fos un tast efímer o flor d’un dia. De tot el ventall artístic, només he tingut continuïtat en la ceràmica, l’escultura i l’escriptura, especialment en la poesia. Tres passions que em plau de fondre en una unitat; és per això que sempre il•lustro els meus llibres amb les meves peces.

Hi ha un poema que ens aboca a l’interior de Follies:


AUTORETRAT

M’atrapa la bellesa,
sentir, palpar la idea
en el volum d’un repte!
Tot, tot ho experimento
entorn de l’art,
malgrat que sigui un tast efímer:
modelo argila, taco teles...,
i pinto pedres i cisello arrels,
i copso essències
amb l’ull de l’objectiu.
I obro el ventall
de les meves follies,
com una porta
que us hi convida a entrar.

El foc dels meus impulsos,
en un esclat de mots!




AMB L’ARGILA A LES MANS...

La fredor de l’argila
entre el foc de les mans.
La pensa en la figura
que transmet al volum.
El volum fent-se ànima.
La pell vestint un cos!



I, AMB L’ULL DE L’OBJECTIU, arribem a la darrera part del llibre. És un recull de poemes de Natura teixits “in situ”, inspirats en la bellesa del paisatge, en l’espectacle natural que m’encén la mirada. Però també hi trobarem poemes negres brostats dels efectes de la desídia humana, en un contrast brutal que trenca l’equilibri.

En un dels darrers poemes del llibre, com un epíleg reflexiu, hi han uns versos que diuen:

Dibuixo amb la paraula
allò que l’home destrueix,
per si un futur robòtic,
orfe d’emocions,
em nega la bellesa...

Segresto allò que encara resta
en l’univers d’aquest paper!


 Però... ara parlem d’harmonia. Des d’un refugi de muntanya, tot contemplant com neix el dia, aquest poema lluminós dictat per la bellesa:


ES FON LA NIT

                                                                                Amb la Natura als ulls
                                                                                em creixen ales...

Es fon la nit
i, lentament, beslluma
la llum somorta de l’albada,
allà al llindar de l’horitzó.
I creix i creix la nitidesa a cada instant,
mentre els colors s’espolsen la rosada...
I el paisatge desperta, a poc a poc,
i els sentits se sadollen de bellesa.
El parpelleig de l’aigua
al pas enjogassat del ventijol,
entre tallants de roca viva
i el blau d’un sostre resplendent.
Els jocs de l’ombra dibuixant cal•ligrafies,
el vol cantaire dels ocells,
l’ordit policromat de flors boscanes
i el dúctil onejar de les essències,
els perfils dels cimals alçant els dits...
I... els ulls perduts en la distància.

Immersa en la Natura,
em bec l’antídot que destil•la,
i em redimeix de tot rancor!



I ara, cerquem altres espais:


TARONGERS FLORITS

Dansen les ombres dels pollancres
sobre el terra vermell
d’aquesta tarda encesa,
delimiten la plana
d’una horta immensa
on reposen  els ulls.
Al vent onegen les aromes
d’un maig madur
que destil•la ambrosia.
Una aura nívia embolcalla
els tarongers florits
vençuts per la bellesa.
Les papallones
festegen l’esplendor,
i un estol d’orenetes 
creua l’instant.

I al port dels ulls,
ancoro el líric llenç !




LLENÇ MARÍ DE L'EMPORDÀ

S'aquieten les ombres
dels dúctils tamarius
de pluja rosa...
S'adorm la tramuntana
al cau de la badia.
Una savina   d'arrels remotes
recupera el perfil,
perduda entre llentiscles,
rocams i margallons.

Branques feréstegues
parlen del vent!



Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada